Font: Brauli Montoya (Universitat d’Alacant)
NEW SPEAKERS OF MINORITY LANGUAGES: A DIALOGUE
(“Neoparlants de llengües minoritàries: un diàleg”)
Els dies 30 i 31 de març de 2012, organitzat per la Universitat Heriot Watt i la Universitat d’Edimburg, va tenir lloc a la capital d’Escòcia un congrés sobre els neoparlants, un concepte relativament nou en el temari de la recerca sociolingüística i que ha fet la seua aparició en escena arran dels processos de revitalització de les minlang (‘llengües minoritàries o minoritzades’). En aquests casos els neoparlants són els qui han adquirit la llengua ancestral de la comunitat com a L2, cosa que implica, per una banda, un col·lisió de «drets lingüístics» amb els parlants tradicionals, però, per un altra banda, també implica que els neoparlants fan un paper rellevant per a la supervivència de les minlang. Totes les aportacions científiques a les jornades, que es van concretar en dues ponències i dènou comunicacions, van girar entorn d’aquestes idees força. Els col·loquis es van mostrar molt animats gràcies a la cinquantena llarga d’assistents que hi va participar.
Les ponències, amb un caràcter més teòric que la resta d’intervencions, van anar a càrrec d’Alexandra Jaffe, de la Universitat Estatal de Califòrnia, i Alan Davies, de la Universitat d’Edimburg. La primera ponent aprofundí en els neoparlants des d’una perspectiva doble, ideològica i etnogràfica, i s’ajudà per a identificar-los de factors com els de les etapes del cicle vital, el tipus de criança, l’exposició a la llengua en qüestió, el mode d’adquisició, la competència i l’ús, l’autoidentificació o el compromís social. Pel que fa al segon ponent, desviant-se de la tipologia de llengües incloses en aquesta jornada, es plantejà una pregunta sobre els parlants d’anglès que acabà resultant una contribució important al tema de la jornada. La qüestió era qui tenia dret a ostentar la propietat de l’anglès: els parlants nadius (L1) o els neoparlants (L2), i la resposta va ser que tots aquells que l’usen en són propietaris; no debades, els neoparlants d’anglès ja superen els nadius, com passa en moltes llengües minoritàries o minoritzades.
La majoria de les comunicacions es van centrar en la descripció d’experiències en llengües diferents, per bé que totes, d’una manera o altra, aportaren lliçons per a perfilar millor el concepte de neoparlant. Només en quatre casos el centre d’atenció no van ser les llengües sinó els plantejaments teoricometodològics: com el de la legitimitat per a decidir qui és neoparlant (James Costa), o el de les non-kin state minority languages o llengües minoritàries sense un estat on emparar-se lingüísticament (Edoardo McKenna), o el del conflicte entre els conceptes de ownership (‘propietat’) i usership (‘ús’) d’una llengua (Michael Hornsby), o, finalment, el del new-speakerdom o contínuum en la condició de neoparlants (Tadhg Ó hIfearnáin). Les llengües utilitzades per a exemplificar tota aquesta conceptualització van ser l’escocès (no gaèlic), l’occità, l’irlandès, el bretó (dues voltes), el reto-romànic, el vilamovicean (varietat d’alemany a Polònia), el gal·lès i el jiddisch.
La resta de comunicacions van tenir com a centre d’interès llengües concretes. No sorprèn que una de les més estudiades fos el gaèlic escocès, perquè és la històrica del país amfitrió; però sí que sorprèn que l’altra més tractada fos la nostra, el català: una llengua romànica, ben allunyada de les cèltiques més pròximes, com l’irlandès o el gal·lès, que es quedaren, respectivament, amb dues i una comunicació. El basc també va ser objecte d’una certa atenció amb dos treballs, i ja amb només un van ser tractades la llengua sami (parlada a Escandinàvia), el gallec, el francès del Quebec i el guernesiais, presentat com una llengua diferent del francès per l’autora que se’n va ocupar. Destaquem de totes aquestes comunicacions, la del gaèlic escocès exportat a Amèrica (Nova Escòcia), on la transmissió familiar va cessar devers el 1940 i ara s’intenta restituir; també la del Gaeltacht Quarter, el barri irlandòfon de Belfast format amb neoparlants; o les dues contribucions dedicades als euskaldunberri, un precedent del concepte central d’aquest congrés, utilitzat amb anterioritat al País Basc. Quant a les comunicacions que s’ocupaven del català, els temes van ser el transvasament de parlants de llengua inicial castellana al català, amb el qual acaben identificant-se, el voluntariat lingüístic i la revitalització de la llengua a València a través dels neoparlants.
Com a colofó d’aquestes jornades, cal fer esment de la riquesa i la varietat del debat que s’hi va suscitar. Precisament, l’objectiu era, com indicava l’enunciat del congrés, encetar un diàleg al voltant del paper que juguen els neoparlants en les minlang. En aquest sentit, cal remarcar les intervencions reiterades de Kenneth MacKinnon, un assistent a les sessions que venia en representació de Bòrd na gàidhlig –organisme dependent del Govern d’Escòcia– amb l’objectiu de prendre bona nota de totes les aportacions de cara a aprofitar-les per al redreçament del gaèlic escocès.
Finalment, no podem deixar de fer esment de l’ànima d’aquesta trobada científica: Bernadette O’Rourke, qui, a més de ser-ne l’organitzadora (amb Wilson McLeod), hi va contribuir com a coautora d’una comunicació sobre el gallec, i com a autora en solitari d’una altra sobre l’irlandès. Segurament, l’alta presència dels estudis –i els estudiosos– del català la va fer anunciar la reedició d’aquestes jornades per a d’ací dos anys a Barcelona. És d’esperar que el Cruscat, seguint la seua trajectòria de compromís amb les línies d’estudi més innovadores de la sociolingüística, no deixarà d’implicar-s’hi.