Després de la independència 2: l’estatus jurídico-polític F. Xavier Vila.

El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d’identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d’Aran l’occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l’administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l’acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l’intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l’aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat «oficialitat asimètrica».

Continueu llegint: Després de la independència 2: l’estatus jurídico-polític F. Xavier Vila.
Tots els articles de: F. Xavier Vila