Va ser l’1 d’abril, altre temps «Día de la Victoria», la primera manifestació contra el procés d’aproximació real dels drets dels qui volen emprar el català als drets dels qui volen usar el castellà. La segona serà el 30 de maig, altre temps «Día de San Fernando, patrón de la juventud española». Crec que era aquest dia que, d’infant, ens feien formar davant el monument dels «Caídos» i amb la mà alçada cantar el «Caralsol». En acabar ens deien que no hi havia a escola i que podíem anar al cinema, de franc. Solien posar-nos pel·lícules de Buster Keaton, Chaplin, Harold Lloyd…La coincidència de les convocatòries amb dies antany tan assenyalats pot ser només això, atzar. M’agradaria que fos així. Però podria ser que en els convocants hi covi la devoció a règims pretèrits. De fet, els seus objectius lingüístics ocults són els mateixos que els explícits de la dictadura: residualitzar la llengua catalana.
He parlat de contraris al procés «d’aproximació» i no «de normalització» perquè el que s’ha fet fins ara a favor del català han estat només intents «d’aproximació» de drets. No estan igualats. Ni molt menys es reconeixen al català les funcions que li corresponen com a llengua pròpia de les Balears. No en fan falta exemples, de tan evident que és. ¿Hi ha cap ciutadà que parlant en castellà a empleats d’establiments públics hagi hagut de canviar de llengua -de grat o per força- per ser atès?…